“La Ruïna”: quan la crisi escura llars i butxaques
Amb poc més de cinc anys la companyia Flyhard s’ha fet un lloc als escenaris catalans. Després de l’èxit de City/Simcity a la Beckett i la seva reposició al Capitol, ara obre temporada a la sala Villarroel amb La Ruïna. L’obra, escrita i dirigida per Jordi Casanovas, aborda la vida de set joves que ronden la trentena -tots ells persones “comuns, de les que coneixes o et trobes pel carrer” segons l’autor- i com els daltabaixos econòmics arriben a afectar-los emocionalment. “Les grans decisions i els mecanismes de l’economia no sabem ni desxifrar-los i, en canvi, poden incidir en la nostra vida”, ha explicat el director i dramaturg durant la presentació de l’espectacle.
A La Ruïna la parella protagonista, la Sílvia i en Toni, Roser Blanch i Borja Espinosa, es va distanciant a mida que els problemes monetaris augmenten: ell té una feina que no li agrada per poder construir una vida en parella i ella, artista conceptual, es compromet a presentar un projecte a subvenció però no n’està convençuda. Per Roser Blanc, la Sílvia, el seu personatge, “és molt sincera amb ella mateixa i sap que té un dilema artístic: el projecte amb què treballa no la convenç però li ha promès al Toni de presentar-lo…Així que no sap què fer amb això ni amb la seva carrera artística…”. Per Borja Espinosa el problema del seu personatges és que “la situació de precarietat econòmica l’ha portat a una feina molt per sota del que podria aspirar i això crea tensions a la parella”. Amb tot, segons Espinosa el seu personatge és qui afronta les situacions de manera més “realista o pragmàtica”.
El repartiment es completa amb la resta d’habituals de la companyia, la Laura i l’Abel, interpretats per Clara Cols i Sergio Matamala, Mireia Mernández és la Mari, Pablo Lammers interpreta en Ricky i l’Alícia Puertas és la Carla. Entre tots teixeixen aquesta “història essencial”, en paraules del seu autor, que porta als personatges a situacions límit a causa d’un crack econòmic. A més, però, hi ha una sèrie de “situacions extraordinàries o màgiques” que segons la companyia han sorprès i agradat al públic de les funcions prèvies. A diferència d’altres treballs de Casanovas, l’acció es desenvolupa en un sol espai (el pis de la Sílvia i el Toni) i en un sol acte, amb les dificultats de dramatúrgia que això comporta però que Casanovas ha estat “agraït de resoldre”.
L’espectacle s’estrena el proper 10 de setembre i estarà en cartell fins el proper 9 d’octubre. Pels amants incondicionals, l’obra estarà a la Villarroel, a Temporada Alta i al Teatre principal de Palma però, a més, el seu text ha estat editat per edicions 62 dins El Galliner, la col•lecci especialitzada en textos teatrals. La Ruïna no serà, l’únic espectacle de la companyia encapçalada per Casanovas ja que a finals de gener de l’any que ve, Flyhard tornarà a trepitjar els escenaris de la Villarroel amb l’espectacle La Revolució.
Naila Vázquez, Teatralnet.
AQUESTA CRITATURA AL TEATRE MICALET
NOVES FOTOGRAFIES DE L'ESPECTACLE
TEMPORADA AL TEATRE MICALET DE VALÈNCIA
TEMPORADA AL TEATRE MICALET DE VALÈNCIA
EL LADO BUENO DE LA CRISIS
El planteamiento de la nueva pieza de Jordi Casanovas (1978) no puede ser más oportuno. La ruïna es el futuro inmediato, es la crisis en las calles, con los bancos cerrando sus puertas y la gente sisando lo que puede, desfalcos incluidos. Su acción tiene lugar en el piso de una abuela que ahora ocupan sus nietas, la una porque vive allí con el novio, la otra porque aparece cada dos por tres. También hay amigos y vecinos. En total, siete personajes que entran, salen, van y vuelven, y no siempre por donde uno se espera. Y es que La ruïna juega con las coordenadas espacio y tiempo sorprendiendo al espectador con efectos muy propios del director artístico de la sala en la que se exhibe, Javier Daulte.
El montaje arranca con una escena que enlaza directamente con la trilogía hardcore basada en el mundo de los videojuegos (Tetris, Wolfenstein y City/Simcity) con la que Casanovas se dio a conocer como joven promesa de la dramaturgia catalana y por la que obtuvo el Premio Revelación de la Crítica la temporada pasada: chico y chica amigos, cada uno pulsando compulsivamente un mando que los conecta a una pantalla y los aísla de la realidad. Onanismo en pareja virtual y simultáneo que da paso al planteamiento del que hablaba. De la apatía a la aventura. Como dice una de las protagonistas, una muerte transforma un día normal en especial. No muere nadie pero los cajeros ya no dan dinero: suficiente como para que uno se olvide de las tonterías del día a día. La situación de crisis es llevada al extremo, pero la obra no habla de economía, sino de sueños, de posibilidades desaprovechadas, de lo que es la felicidad, incluso parece darnos la fórmula para garantizar el éxito de una relación de pareja. A todo esto, lo inverosímil se ha instalado en la trama con toda naturalidad, ésta da un par de giros y acaba en pirueta final (pelín previsible) y moraleja en positivo.
El montaje arranca con una escena que enlaza directamente con la trilogía hardcore basada en el mundo de los videojuegos (Tetris, Wolfenstein y City/Simcity) con la que Casanovas se dio a conocer como joven promesa de la dramaturgia catalana y por la que obtuvo el Premio Revelación de la Crítica la temporada pasada: chico y chica amigos, cada uno pulsando compulsivamente un mando que los conecta a una pantalla y los aísla de la realidad. Onanismo en pareja virtual y simultáneo que da paso al planteamiento del que hablaba. De la apatía a la aventura. Como dice una de las protagonistas, una muerte transforma un día normal en especial. No muere nadie pero los cajeros ya no dan dinero: suficiente como para que uno se olvide de las tonterías del día a día. La situación de crisis es llevada al extremo, pero la obra no habla de economía, sino de sueños, de posibilidades desaprovechadas, de lo que es la felicidad, incluso parece darnos la fórmula para garantizar el éxito de una relación de pareja. A todo esto, lo inverosímil se ha instalado en la trama con toda naturalidad, ésta da un par de giros y acaba en pirueta final (pelín previsible) y moraleja en positivo.
LA GENERACIÓ BECKETT
Generació Beckett
El Festival Temporada Alta de Girona, que comença aquesta nit, arrenca amb el text d'un autor jove. D'un autor del que ja s'anomena "generació Beckett", perquè molts d'ells surten de sales alternatives com la Beckett. I el 24 d'octubre, també a Temporada Alta, arribarà LA RUÏNA, de Jordi Casanovas, cia FLYHARD.
El Festival Temporada Alta de Girona, que comença aquesta nit, arrenca amb el text d'un autor jove. D'un autor del que ja s'anomena "generació Beckett", perquè molts d'ells surten de sales alternatives com la Beckett. I el 24 d'octubre, també a Temporada Alta, arribarà LA RUÏNA, de Jordi Casanovas, cia FLYHARD.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)