CRITICQUES "LA RUÏNA"

Créixer en el daltabaix
Es pot parlar d'economia dalt d'un escenari sense que l'espectador badalli? Es pot posar en berlina el sistema financer sense que l'obra et caigui als peus? Es pot entretenir el públic amb disputes sobre operacions borsàries? Sembla difícil, però Jordi Casanovas ho fa a La ruïna que inaugura temporada amb botó d'or a la Sala Villarroel.En cinc anys (la primera obra seva que va posar en escena va ser Gebre el 2003), Casanovas ha consolidat un estil personalíssim de fer teatre, amb peces sempre inquietants, que empren el recurs del misteri i de l'humor per enfilar la realitat sobre les taules amb la impecabilitat que utilitza l'entomòleg en clavar els insectes de la seva col·lecció. Peces que ell mateix du a escena amb un equip d'intèrprets compacte i extremament còmplice, cosa que li permet explorar la viabilitat dels diàlegs, l'aire que cal interposar a les rèpliques, els cops d'efecte i altres mecanismes de construcció dramàtica que flueixen sense solució de continuïtat.Aquesta vegada el procediment cinematogràfic del fosc, que en altres espectacles usava per acotar seqüències, és substituït per un continuum escandit per la irrupció per sorpresa d'un nou personatge (o d'un truc de telèfon) que fa avançar la història a ritme trepidant i amb una volta de cargol que cada cop et colla més a la butaca.Són personatges de l'edat dels intèrprets, immersos en els hàbits i les preocupacions reals de la generació que frega la trentena, amb treballs precaris o sense feina, amb dificultats per sentir-se a gust en un món heretat que fot fàstic, però encara amb vitalitat i ganes de viure i estímuls per canviar alguna cosa. L'espai és el pis de la parella de referència: la Sílvia, artista conceptual que no vol renunciar al seu somni de fer el que li agrada malgrat els entrebancs laborals i emocionals, i el seu company Toni, que, amb una feina precària, no les té totes i acusa la noia de defugir els problemes reals i refugiar-se en les seves cabòries. Hi ha l'amic-espatlla, amb qui la noia rivalitza en un videojoc de boxa; la germana alcohòlica; l'esperitat veí obsedit per les vicissituds del Fons Monetari Internacional; l'esposa del veí, esbroncadora, violenta, avassalladora i tirànica; i una misteriosa mestressa de casa rica que apareix sota la taula.Cada nova introducció d'un personatge et fa un bot al cor, particularment quan es transposen les realitats i s'empeny el relat cap a noves i insospitades expectatives. Fins i tot assistim a delirants sessions de psicodrama on certs personatges fan la seva catarsi simulant que són uns altres i embolica que fa fort. Jordi Casanovas, amb un llenguatge fresc i unes situacions carregades de tensió i sorpresa, fa una demolidora invectiva contra les perversitats del capitalisme i els seus òrgans rectors: les forces econòmiques i financeres especialitzades a donar pel sac al personal. Per això la instància a la revolta amb què culmina l'obra, amb l'assalt als bancs i a les caixes usurpadors dels beneficis dels treballadors, produeix en l'espectador una sana catarsi final. Un coratjós crit d'utopia.
Francesc MassipAvui 13/09/2008

Alegres vísperas apocalípticasCuando Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978) escribió La ruïna, la crisis económica actual se hallaba lejos aún de convertirse en la tenebrosa borrasca que amenaza a (casi) todo quisque. Sin embargo, con un texto desenfadado que ponía en escena las desventuras y frivolidades, los sueños y frustraciones de siete jóvenes mileuristas, el autor acertaba en el vaticinio de algunas penalidades que han comenzado ya a mostrar sus colmillos.Casanovas, desde luego, acertaba, a la vez que... exageraba. "La ruïna - dice- és el dia que ens quedarem sense res". Y lo que propone en su comedia no es otra cosa que un boceto vivaz y apresurado del momento apocalíptico en que el sistema se hunde y, efectivamente, nos quedamos sin nada. Para el dramaturgo, la exageración forma parte de su propio estilo. Le complace llevar los conflictos al límite, para hacerlos estallar en una suerte de sabotaje imprevisto, abierto a un desenlace más o menos inverosímil.Es un teatro energético y original el de Jordi Casanovas, que ha cosechado ya éxitos importantes. Algunos lectores recordarán la aplaudida Trilogia Hardcore Videogames, distingida con varios premios a lo largo de la temporada 2006-2007. Pues bien: aquellos trepidantes Wolfenstein, Tetris y City / SimCity tienen ahora una cierta continuidad en La ruïna, comedia que, no por casualidad, se abre con el guiño de una pareja agarrada a una consola televisiva, ausente de todo y de todos, insistiendo, así, el autor en que los videojuegos más adictivos bien pudieran ser el símbolo de una alienada cultura juvenil.Las diferencias más detonantes que se abren entre los personajes de la nueva obra de Casanovas tienen su origen en el dinero. En la preocupación de unos por la magra economía doméstica, que se deteriora precipitadamente, y en la despreocupación monetaria de otros/ as, cuya irresponsabilidad es fuente de discusiones y quebrantos sentimentales. Desde la primera escena, sin embargo, el autor no quiso salirse de la senda comediográfica que se había impuesto, de manera que el humor asalta intermitentemente los diálogos para que los problemas y reyertas que acosan a los protagonistas no arrastren la historia, ni siquiera hacia un terreno tragicómico. Pero el definitivo salvavidas de la comedia no es sólo el recurso humorístico. De pronto, un elemento mágico irrumpe en el relato, el cual, a partir de ese instante se convierte en un cuento fantástico por el que circula, imparable, el sarcasmo bonachón del autor.Naturalmente, no voy a revelar ese factor imprevisto. Sólo diré que Casanovas sabe integrar con mucha maestría los lances irreales de la historia con la prosa cotidiana de los personajes. Digerida la sorpresa del primer momento, el acontecer ilusorio, de unas elocuentes raíces oníricas, se produce, en efecto, con pasmosa naturalidad. También es cierto, sin embargo, que en su último tramo la comedia pierde su vigor, el humor parece deshilacharse en algunos diálogos de relleno y la obra deja de ser el producto compacto y rotundo que admiramos en la referida Trilogia Hardcore Videogames. Dirigida por el propio autor con un sentido muy afinado de la vivacidad y la alegría escénicas, La ruïna está muy bien interpretada por cuatro de los más asiduos cómplices de Casanovas - Clara Cols, Roser Blanch, Pablo Lammers y Sergio Matamala-, con la buena compañía de Alícia Puertas, Mireia Fernández y Borja Espinosa.
Joan-Anton Benach
La Vanguardia 13/09/2008